La Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem s’ha pronunciat en contra dels interessos de la Generalitat
La Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem ha desestimat la suspensió cautelar de l’escalonament dels cabals ecològics del Tajo de 2026 i 2027 establits en el Reial decret 35/2023, en considerar que aquest rebuig no “priva” de la finalitat que la Generalitat planteja en el seu recurs pel cabal ecològic, que s’aplicaria, com prompte, en 2026.
L’acte del Suprem rebutja que, de no acordar-se la suspensió, es prive de finalitat legítima al recurs, ja que la impugnació fa referència a uns cabals ecològics que no s’aplicarien fins a 2026 i 2027, “temps més que raonable perquè la Sala puga dictar sentència, sense perjudici que la mesura cautelar pot sol·licitar-se en qualsevol moment com preveu la Llei”.
Fonts judicials han recordat que el recurs de la Generalitat tracta contra la disposició addicional novena i apèndix 5, referit als cabals ecològics del pla hidrològic del Tajo, del Reial decret 35/2023, de 24 de gener, pel qual s’aprova la revisió dels plans hidrològics de diferents demarcacions hidrogràfiques.
Així, la Generalitat plantejava com a mesura cautelar la suspensió de l’escalonament dels cabals ecològics del Tajo per als anys 2026 i 2027, entre la presa de Bolarque i l’embassament de Valdecañas.
No obstant això, l’acte de la Sala explica que “no recorre el primer escaló -dels cabals ecològics-, aplicable de manera immediata a l’entrada en vigor del Reial decret 35/2023 fins al 31 de desembre de 2025”.
La Sala exposa així mateix que no s’aprecia que assistisquen a la Generalitat raones que justifiquen la suspensió des de la perspectiva de l’aparença de bon dret.
“Tal com s’ha dit reiteradament per la jurisprudència, aqueix criteri, -el de la suspensió cautelar- no recollit en la Llei de la Jurisdicció encara que tampoc exclòs per ella, ha d’aplicar-se amb extrema prudència per suposar un pronunciament sobre el fons del litigi en els moments inicials del procés”, subratlla el Suprem.
Per això, afig l’acte, “solament s’ha considerat aplicable en els supòsits d’impugnació d’actes aplicatius de disposicions declarades nul·les, dels quals reiteren o siguen idèntics a uns altres ja anul·lats o en aquells casos en què els vicis de nul·litat siguen manifestos de manera que no calga examinar-los per a la seua apreciació”. I no creu la Sala que cap d’aquestes circumstàncies es donen en aquest cas.

