Regidor Compromís
Estic tot l’estiu amb el concepte de liquiditat molt present en tots els meus pensaments. Antoni Rubio, escriptor, filòleg i periodista, en una obra magistral anomenada Valencianisme líquid, ens regala una fotografia de la situació actual de la política valenciana; una radiografia que esguita i senyala l’esquerra valencianista com a responsable d’un procés gradual d’oblit de les responsabilitats polítiques i de les contínues renúncies als principis pels quals es van aconseguir els grandíssims resultats de 2015. Un concepte que naix al caliu de l’obra del sociòleg polonès Zygmunt Bauman.
Per posar-ho en context, el significat del concepte que tant Rubio com Bauman ens volen transmetre és que, degut als continus canvis que assolim en la nostra societat susceptible i modelable, les promeses electorals esdevenen destinades a no complir-se, a quedar-se en orris; buides de contingut i assentades en estructures febles i maniquees.
A mesura que s’avança en la idea principal del llibre, és inevitable fer-ne un paral·lelisme amb les polítiques locals del nostre equip de govern. No cal fer cap tesi per adonar-se que la política líquida no és una excepció ni singular d’un partit polític random, sinó que parlem d’un modus operandi, d’una manera de fer política instaurada i endèmica dels partits que, més d’hora o més tard, assoleixen el poder.
El què diran, el continu horitzó electoral i la perpetuïtat d’agents polítics en les institucions, són la causa de l’incessant aiguamoll conjuntural que ens fa ser esclaus de la política líquida de Rubio i Bauman.
Tenir por de perdre vots pel què diran? És marca de la casa al cau del PSOE; ho veiem amb la hipocresia del referèndum taurí en qual va quedar clar que, si bé Aldaia no volíem aquest tipus de festes, a la zona del Barri del Crist, territori d’Aldaia, s’hi han seguit fent amb la impunitat i el gir de cap per mirar a un altre lloc, per por a perdre la gran quantitat d’electors que tenen en les circumscripcions del Barri del Crist.
L’horitzó electoral i la concepció de les polítiques amb un compte enrere de quatres anys de duració obliguen a prendre decisions atropellades si les que s’havien previst en primera instància no ixen bé. El cas el tenim amb el fail de la biblioteca nova i el consegüent anunci precipitat de la prolongació del Cinturó Verd, un projecte que esdevé un estudi a fons amb escrupolositat i rigorositat.
Finalment, la perpetuïtat de regidors que han fet de la política la seua vida professional i el seient al plenari com a lloc de treball durant molts anys, si li posem un poc de sentit comú, entendrem que finalment miraran pel seu bé personal i ho deixaran de fer pel bé comú, objectiu de la política i principi inqüestionable.
