Gisbert analitza l’evolució de la societat espanyola en aquesta matèria, tant a nivell legal com social, des de l’inici de la seua carrera professional en els anys 90
Susana Gisbert té una dilatada experiència com a jurista. Va començar en la carrera fiscal en 1992. Després de diversos destins, va entrar com a fiscal especialitzada en violència de gènere i, més tard, va ser nomenada fiscal delegada de Delictes d’Odi. Durant la seua carrera, s’ha bolcat en la defensa de les lleis i la igualtat. Una lluita que ha desenvolupat tant des de l’àmbit jurídic com a través de la seua altra gran passió, l’escriptura
Susana Gisbert té una dilatada experiència com a jurista. Va començar en la carrera fiscal en 1992. Després de diversos destins, va entrar com a fiscal especialitzada en violència de gènere i, més tard, va ser nomenada fiscal delegada de Delictes d’Odi. Durant la seua carrera, s’ha bolcat en la defensa de les lleis i la igualtat. Una lluita que ha desenvolupat tant des de l’àmbit jurídic com a través de la seua altra gran passió, l’escriptura.
Com era la lluita per la igualtat i contra les violències masclistes des de l’àmbit jurídic en els anys 90? Hi havia suport legal suficient per a això?
En els anys 90 el terme violència de gènere no s’emprava, teníem el terme de violència domèstica. Es començaven a fer els primers passos. Hem de tindre en compte que el nostre codi actual és de 1995. Es començava a parlar, es començava a regular el delicte de maltractament habitual però eren coses molt puntuals. De fet la llei no ix fins a 2004, no hi ha seccions especialitzades fins llavors. Sí que és veritat que comencem una secció amb gent més o menys voluntària a fer coses però el suport legal es reduïa a tot just un article del codi penal que no distingia quan era la parella, el fill o la mare… No hi havia a més més mesurades que aqueixes. Pensem que l’ordre de protecció o l’allunyament és de l’any 2003. Fins llavors encara que una dona denunciara un maltractament si després la manaves a casa amb el seu marit que estava denunciat i condemnat i damunt cabrejat, la situació feia que moltes dones desistiren de posar denúncia. A poc a poc, hem anat avançant tant legislativament com socialment si bé encara ens queda camí per recórrer. Quasi ens queda més camí social que legislatiu on, encara que les lleis són bones, els mitjans que la implementen no sempre són tan bons.
Què va suposar l’aprovació de la Llei orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero?
Va suposar un canvi abismal. Passem de no tindre una protecció integral a tindre-la per a tot. Si que venien donant-se xicotets passos però són molt pròxims a l’aprovació de la llei. L’any 2003 va començar a parlar-se de l’allunyament i l’ordre de protecció però, de sobte, amb la nova llei les víctimes de la violència de gènere tenien una entitat pròpia, uns jutjats propis i tenien sobretot unes mesures pròpies que els propiciaven denunciar. Pensem que si una dona estrangera es trobava amb el risc que l’expulsaren o si una dona denunciava però després no li atribuïen l’habitatge o no sabia on anar amb els seus fills, aqueixa dona no denunciava. I aquesta llei, en parlar d’una protecció integral, contemplava tot. També contemplava qüestions que encara no s’han acabat de desenvolupar. Per exemple, el tema dels mitjans de comunicació on encara ens trobem amb programes de televisió on la igualtat sembla que es queda molt arrere o la publicitat. Però la llei contempla tot això. És una llei tan pionera i tan nova que tots els països del nostre entorn han volgut imitar-la. Encara li queda desenvolupar-se, és com un edifici molt bo, amb molt bons fonaments, però de tant en tant necessita una xapa i pintura i ara estem en això.
Quines serien les principals febleses d’aqueixa llei?
El desenvolupament de la llei va ser molt ampli. En matèria judicial es van crear molt prompte els jutjats de violència sobre la dona encara que sempre es necessiten més. Però hi ha altres matèries, com l’educació o els mitjans de comunicació, que sembla que s’hagen quedat en meres declaracions d’intencions. Correm el risc, en molts casos, que això que es diu sobre la necessitat d’educar en matèria d’igualtat quede en realitat en una xarrada el 25 de novembre i en una altra xarrada el 8 de març i que depenga molt del director o directora de cada centre el que vulga fer més coses. Crec que això és essencial i que es necessita una intervenció molt més decidida que esperem que arribe amb la llei d’educació. Matèries com l’Educació per a la Ciutadania en el seu moment podrien haver cobert d’alguna manera aquest flanc però ja sabem que l’educació és una matèria que, políticament, pateix molts avatars i ací és on està l’assignatura pendent: de com s’eduquen els nostres xiquets i les nostres xiquetes dependrà el que en un futur hi haja més o menys violència de gènere.
Creus que hui en dies les dones ens sentim prou recolzades i protegides per a fer el pas de denunciar a les nostres parelles?
Prou protegides no estem mai perquè la violència masclista és un tema tan complex i amb tantes arestes que, a vegades, nosaltres mateixes tenim barreres que ens impedeixen actuar. Hi ha casos en els quals veus a dones que tenen dependència econòmica, tenen el suport de tot el món i, no obstant això, la dependència psicològica del seu maltractador li impedeix fer el pas. Les dones que volen fer-ho, en uns casos s’asseguen protegides i en uns altres no tant. Sí que és veritat que hi ha una ajuda de l’Estat però pensem que una dona amb quatre fills amb 430 euros no pot fer massa coses. Falta també informació, si una dona, per exemple, és immigrant, no domina la llengua, i la seua parella està constantment parlant-li del risc de la deportació, no sap, sense ningú la informa, que si denúncia no l’expulsaran i que, a més, l’ajudaran a mantindre’s en territori espanyol i a tindre un treball. Hi ha situacions que poden també ser molt complexes: pensem en persones que tenen un negoci familiar i no saben com trencar aqueix mitjà de vida… Podem concloure que estem més protegides que estàvem fa temps però tota la protecció perquè qualsevol dona puga fer el pas sense dolor o amb el mínim dolor possible no la tenim. La llei processal espanyola encara té moltes fases que re victimitzen a la víctima i, a vegades, el dolor que suposa passar per totes aqueixes declaracions l’una i l’altra fa que dones es tiren arrere. Això és clar i per més que intentem explicar-los i fer coses és molt dur mantindre’s lluitant contra la teua exparella en els tribunals un munt de temps.
Enarborar la bandera del feminisme amb tanta determinació, li ha portat molt problemes en la seua carrera professional?
En la meua carrera professional, no. Ací ens dediquem a aplicar la llei. Sí que és veritat que hi ha determinats sectors per als quals la violència de gènere és com si fora dret de segona classe però problemes en l’àmbit professional no he tingut. Els he tinguts més fora perquè quan t’estigmatitzen amb una etiqueta, els assetjaments en xarxes socials, l’actuació dels ‘haters’ és constant. És dur dir que és el preu a pagar però, a vegades, has de plantejar-te si el bo compensa al dolent i, en el meu cas, ho fa de sobres. Fins i tot en l’última suplantació que he tingut en Twitter han sigut molt més a valorar les reaccions positives i des d’on han vingut, la Fiscalia General de l’Estat, la Ministra de Justicia…, que la molèstia o el negatiu que em suposa patir això.
Sense anar més lluny, a principis de novembre Susana Gisbert era víctima d’un atac en xarxes socials, concretament en Twitter, on és vosté molt activa, on van suplantar la seua identitat amb un compte que la flama ‘la fiscala feminazi’. Com va viure aqueixa situació?
Ho vaig viure amb angoixa i amb enuig. Al principi vaig reaccionar pensant que era més del mateix perquè jo pose tots els dies un tuit contra la violència de gènere i sempre hi ha alguns comptes que em responen de molt males maneres. Però això ja era excessiu. Una amiga periodista em va fer veure la necessitat de donar difusió al succeït i tenia raó. La reacció va ser tan positiva des de tants sectors que, al final, el bo compensa el dolent, però tant de bo no haguera hagut de viure aquesta situació. El compte segueix ací i tots els dies veus publicacions, m’etiqueta… A més, amb aquestes coses, al principi reps molts suports però, després, l’actualitat mana, la gent s’oblida però el dolor segueix ací.
No és la primera vegada que s’enfronta al discurs de l’odi en les xarxes socials, Com es poden perseguir aquestes conductes? són eficaços les lleis actuals per a tractar d’erradicar-les o hi ha massa impunitat?
No oblidem que la nostra llei processal penal és del segle XIX. Per més que haja sigut remodelada, re ampliada o re posada pegats el sistema és del segle XIX i no està pensat per a aquestes realitats. Si a això li afegim les característiques de les xarxes socials, la instantaneïtat, el fet que no hi haja una ubicació física que determine la competència fa molt difícil perseguir el fet en si. Després també els missatges no sempre són fàcils d’incardinar dins d’un tipus concret del codi penal. El delicte d’odi exigeix, per exemple, la incitació a l’odi. No n’hi ha prou que manifesten l’odi amb una d’aquestes motivacions. Hi ha moltes línies que cal traspassar i és difícil. Ara sí que el codi ha regulat l’assetjament a través de xarxes i, fins i tot, la utilització de la imatge per a menysprear o humiliar a algú. Aquest fet ha facilitat les coses però tenim dos problemes, la tipificació, la prova i enxampar als culpables.
Si fa balanç del que ha succeït des d’aqueixos anys 90 fins ara, en quin punt considera que està la societat espanyola en matèria de violències masclistes?
Si m’hagueres fet aquesta pregunta fa cinc anys haguera sigut molt més optimista del que soc ara. Crec que va haver-hi un moment en què, sobretot arran de l’assassinat d’Ana Orantes i d’una sèrie de reaccions que es van produir, teníem un grau de conscienciació molt elevada i un consens social que feia que el discurs que negava la violència de gènere fora tan políticament incorrecte que ningú ho gastava. Hem arribat a un moment en què hi ha determinats partits polítics que neguen la violència de gènere i estan tenint veu en les institucions, amb la qual cosa està manejant-se un discurs que ja semblava superat. Així que, encara que el grau de conscienciació és important, el grau de desconcienciación també és important. Això abans no ho teníem i ací sí que tenim un problema perquè la gent jove ha perdut aqueix nivell d’alarma que tenia i això sí em preocupa. També pot ser que siga la nostra responsabilitat l’haver baixat la guàrdia, l’haver donat per sobreentés que tots estàvem en contra del violència de gènere i aquests moviments ens han enxampat una mica desprevinguts. Després, lamentablement, tenim una espècie d’impermeable en el cervell que quan et torpedinen diverses notícies sobre el mateix al final li fas poc cas. La prova més recent ha sigut l’últim assassinat d’una dona a Móstoles i d’una xiqueta de 6 anys a Móstoles que no ha tingut la repercussió que haguera tingut fa dos o tres anys.
Existeix un perfil concret del maltractador de violència de gènere?
Radicalment no. S’ha intentat dir que és una qüestió de classe social, d’edat, d’educació, de nacionalitat…, però els tenim de totes les nacionalitats, de tots els colors, de tot l’espectre polític i de totes les classes socials. Sí que és veritat que en les classes socials altes i econòmicament riques podríem parlar d’una bossa oculta de maltractament perquè en dones que tenen una formació hi ha una vergonya a denunciar que en altres capes socials no detectem, hi ha a més possibilitats de divorciar-se amb diners per mitjà que en altres capes socials no hi ha. Però hi ha de totes les possibilitats. Jo també pensava que era una cosa que es relacionaria més amb gent de determinada edat i que les noves generacions educades en igualtat que no han viscut les seues mares el franquisme ni l’educació d’abans tindrien un altre punt de vista i no és així. Fins i tot diria que es nota una certa regressió en la gent jove respecte al seu concepte de la violència de gènere.
De tots els casos de violència de gènere sobre els quals ha treballat Quin ha sigut per a vosté el més dur?
He tingut diversos que han sigut durs, per exemple, quan personalment vam haver d’alçar un cadàver i vam veure a aqueixa dona amb un ganivet *jamonero clavat com el que tens en la teua pròpia casa. Aqueixa imatge costa anar-se del cap i no t’abandona del tot. Record especialment el cas d’una senyora que va vindre al jutjat, no va voler denunciar i després va aparéixer morta en la banyera. A ell sí que se li va arribar a imputar, no a acusar, va anar a la presó i va morir per mort natural i mai va ser jutjat, però haguera sigut molt difícil perquè sospitàvem que havia sigut ell, però no va arribar la investigació més endavant. El fet que aqueixa situació existira uns dies abans i no haver pogut fer res per ella perquè no existia denúncia per més que intuïsques o sàpies no compta res, li vam posar una ordre de protecció, però la mateixa dona va donar lloc al fet que ell estiguera amb ella. Saber que algú ha sigut ací i fins a quin punt podries haver fet alguna cosa és una sensació que no t’abandona mai.
Els mitjans de comunicació han canviat el seu tractament al llarg d’aquests anys respecte a notícies de violència de gènere creus que estan fent una bona faena o encara estan en el camí d’aconseguir-lo?
Cal distingir dos grans blocs. En general, el que es fa en informatius i premsa escrita és molt positiu, està treballant-se molt, s’han fet molts decàlegs i normes i s’intenta treballar bé, pregunten molt, es fa molta didàctica. Alguna cosa que sí que trobe a faltar és que igual que es fa el seguiment al principi, després no es traguen les conseqüències, les notícies en positiu que crec que són molt importants perquè al final només ix el dolent, però no es publica si el culpable és castigat o casos de dones que han tirat avant, no es fa tant com m’agradaria. No obstant això, crec que s’ha fet una gran labor i cal donar gràcies a la labor dels mitjans de comunicació i la seua aposta ferma arran de l’assassinat d’Ana Orantes, el canvi d’ubicació de la secció de ‘successos’ a la secció de ‘societat’ en els periòdics va ser molt important per a donar aqueix canvi social i legislatiu. Amb el canvi en els mitjans de comunicació, la premsa digital, la instantaneïtat i la proliferació de xarxes dona lloc al fet que hi haja programes que no controlem, tertúlies on diuen coses que fan molt mal a la violència de gènere, no tant potser en mitjans que són més o menys convencionals, però sí d’altres mitjans. En alguns programes de televisió que manifestament exposen situacions de desigualtat com, per exemple, ‘Granger busca esposa’, ‘L’Illa de les Temptacions’ o ‘Dones i Homes i Viceversa’ són programes que no desapareixen de la graella, però estan venent uns estereotips que passen a formar part de l’ideari col·lectiu i és realment perillós, perquè no oblidem que, en la violència de gènere, l’arrel la té la desigualtat i la vacuna la tindria la igualtat.
Parlem del fantasma de les agressions sexuals en grup o ‘ramats’ com se’ls ha denominat després del cas de Pamplona. Deu la justícia ser més dura amb aquests delictes?
Crec que la duresa de la justícia mai té la resposta i el dret penal només té el càstig. El fet que una persona vaja a violar o matar a una altra i per a a pensar si li condemnaran a deu o a trenta anys no li farà desistir de la seua acció perquè deu anys ja és una condemna greu i ningú voluntàriament busca això. Està bé que se’ls castigue pel que ha fet aquesta persona tant per la prevenció especial com per la general que és perquè futurs violadors sàpien que això no ix gratis i futures víctimes es decidisquen a denunciar. La solució mai està ni a incrementar les penes ni en el dret penal, la solució està molt abans, en l’educació, formació i a previndre aquestes conductes, no a castigar-les quan ja s’han comés.
El cas del ‘ramat de Pamplona’ va ser molt mediàtic, especialment quan es va publicar la seua sentència, entén que la gent es manifeste en contra del dictat pel jutge quan no estan d’acord amb la seua condemna?
Ho entenc perfectament. De fet, en el seu moment va haver-hi un moviment per part de la judicatura i Fiscalia on s’emportaven les mans al capdavant perquè la gent isquera als carrers a protestar per les seues decisions quan nosaltres mateixos estàvem protestant de les decisions d’un altre poder de l’Estat com el legislatiu o l’executiu quan ens van congelar els sous o no ens donaven mitjans. Som tres poders de l’Estat en una situació de democràcia i que isquem al carrer, sempre que no excedim els límits del permés, per a protestar per les resolucions d’un altre poder cal admetre’l com a part del joc democràtic i com a part fins i tot de la possible evolució de les coses.
Ara és vosté delegada de delictes d’odi, Què és el que més li ha cridat l’atenció en aquest àmbit?
M’ha cridat l’atenció diverses coses. En primer lloc, que hi ha molts més delictes d’odi del que una cree. Tendim a pensar en el discurs d’odi de xarxes i altres i ara lamentablement ja m’he acostumat, però al principi em va resultar molt cridaner que encara hi haja gent que pel carrer pega a algú pel simple fet de ser dos homes agafats de la mà, dues dones besant-se, la ideologia o per qualsevol altra “circumstància”, però que hi haja gent tan intolerant que faça això i que a més arribe a l’agressió física em va cridar terriblement l’atenció. Una altra cosa de la qual estic acostumant-me, em crida l’atenció i estic intentant en la mesura que el meu treball pot fer-ho a evitar-lo, és una frase que sent amb molta freqüència, “no és la primera vegada que em passa, però és la primera vegada que denuncie”. No m’agradaria que la gent que s’assega discriminada per raó del seu origen, sexe, orientació sexual ni ningú haja d’assumir que determinades coses hagen de suportar-les. L’altre dia parlava amb una dona del secretariat gitano i em comentava que el poble gitano té assumit que determinades discriminacions formen part del patrimoni col·lectiu, han de suportar-les i quan denuncien és quan superen aqueixos límits.
Si parlem de dades, hi ha hagut un repunt de delictes d’homofòbia i racisme o és només una percepció en tractar-se de temes més mediàtics?
Dues coses clares. Una dada objectiva és que han augmentat les denúncies i això no pot discutir-se. El que cal saber és si han augmentat les denúncies perquè la gent s’anima més a denunciar o és que han augmentat els casos i per això arriben més i crec que és una mescla d’ambdues. La polarització de la societat dona lloc a conductes violentes amb un grau de discriminació que abans potser no es feien i que gent que patia aqueixes conductes no les denunciaven i ara s’animen a fer-ho.
Les xarxes socials semblen un fòrum de denúncies públiques, eres partidària d’això?
És important dir-ho per xarxes socials, en Twitter moltes vegades dic “això no és una oficina de denúncies” i reafirme que la Fiscalia està a la disposició de qui ve a denunciar. Encara que tinguen el dubte de si és delicte o no ja ho determinarem nosaltres. El que es denuncien no són delictes, la gent cree el contrari, però no és així, el que es denuncien són fets. Els encarregats/as de determinar si aqueixos fets són delictius o no som nosaltres. Si creus que una conducta contra tu és il·lícita i il·legítima, denuncia-la i ja decidirem, potser és un delicte, delicte lleu o objecte d’una sanció administrativa, però que ningú tinga por.
Quin és el tràmit per a denunciar aquestes situacions?
Per a denunciar aquest o qualsevol altre tipus de delictes poden fer-lo en Fiscalia, davant les forces i cossos de seguretat de l’Estat o en el Jutjat de Guàrdia. Com a fiscal i com a fiscal encarregada, m’agradaria dir que la gent sàpia que la Fiscalia està a la seua disposició perquè estem especialitzats i els jutjats com tenen una altra manera de funcionar i es regeixen pel principi del jutge natural no tenen aqueixa especialització. Al final ho portarà un jutjat, però si ha passat per Fiscalia ens serà molt més fàcil diagnosticar i localitzar aqueix fet que si és a l’inrevés, el company que porta aqueix jutjat és el que ha de manar tot i pel camí es perden moltes coses. Existeixen altres possibilitats com, per exemple, hi ha un munt d’ONGs, acudir a LAMBDA, SOS Racisme o a qualsevol d’aquests serveis que són els que acompanyen, venen i denuncien davant nosaltres, hi ha moltes possibilitats, l’Ajuntament de València ha posat una oficina i sé que en altres llocs estan fent iniciatives semblants. Al final es tracta que aquests fets es jutgen si són delicte a nivell jutjat i ajudant-nos amb la Llei d’Igualtat de Tracte que reconeix molts fets de discriminació que no arribaven a ser delicte, però que tampoc era qüestió que es quedaren en res.
